Més amunt o més avall, ara farà vuit anys que repartia pizzes per poder pagar-me la universitat. Estudiava Comunicació Audiovisual a la Universitat Ramon Llull de Barcelona i el meu objectiu era poder dedicar-me al cinema.
Un cliché molt de moda resa que a vegades l’univers es confabula per fer realitat el que desitges i això va començar a succeir quan jo encara era un estudiant.
A un dels meus professors d’aleshores, Ramon Colom, li van fer gràcia les meves anècdotes de repartiments de pizzes a tota classe de clients, i quan dic de tota classe vull dir de tota classe de clients: traficants, prostitutes de luxe, famoses, futbolistes o qualsevol dels nostres veïns i aquell somriure va ser la base del guió de “Cuatro Estaciones (Quatre Estacions)”.
Però aquesta pel·lícula havia de ser una comèdia romàntica, no podia ser una altra cosa si un té com a referents els guions de Woody Allen i de Richard Curtis així que totes les anècdotes divertides i no tan divertides, havien de passar a ser… molt divertides.
El guió va estar llest en pocs mesos però va ser llavors quan un té la desgràcia, però també la sort, de conèixer i aprendre com funciona el cinema. Tot és lent, tot costa. I, més amunt o més avall, i després d’incomptables versions i molta persistència per part de tots, ara farà set anys que “Cuatro Estaciones (Quatre Estacions)” es va imprimir per primer cop. I va ser llavors quan va arrencar, perquè era llavors quan havia de ser, perquè era llavors quan tots estàvem preparats.
Ja sabeu com són les coses de l’univers.
Flashforward a hivern de 2009.
Després de l’entrada en el projecte de TV3, Canal9, la Generalitat Valenciana i Castilla La Mancha TV es va tancar el finançament per fer realitat aquesta tv-movie.
El rodatge seria a l’estiu entre Barcelona i València així que ens vam posar a treballar perquè tot fos possible. No hi havia cap dubte de quins havien de ser els actors protagonistes. La Leticia Dolera no només era l’Audrey Hepburn catalana, sinó que també tenia el toc freaky que necessitava el personatge i pel paper protagonista només hi tenia un nom: El David Verdaguer.
El mateix univers que havia fet que tot es posés al seu lloc perquè la pel·lícula nasqués, havia volgut que durant els llargs anys d’espera, el David i jo treballéssim en dos programes de televisió i en un curt. Si algú havia de fer de Mario, era ell, un dels millor actors còmics que hi ha a Catalunya. Aposteu-hi.
Pel personatge bombó de la peli, el de “El Becario”, només podia pensar en el Jordi Vilches, qui era una festa cada dia. A l’Iván Morales, el Jude Law de la Barceloneta, l’havia descobert a una antiga sèrie de TV3… i ja només quedava començar la tria d’actors valencians. Dos grans actors, l’Antonio Valero -el Lute- i en Sergio Caballero -un clàssic de TV3- s’hi van sumar i després d’un esplendorós càsting on vam descobrir que a València hi ha molt talent no vam dubtar a fitxar a la Cristina Fernández, a la Mireia Pérez i a l’Olga Alamán. I la bona història del cameo de l’Ana Morgade, que començava a ser reconeguda gràcies a Buenafuente, la deixarem al racó… perquè s’alimenti el mite.
El rodatge va ser una de les millors experiències de la vida de molts dels que hi treballàvem. Hi vam coincidir molta gent que debutava i el pressupost ajustat no va fer res més que disparar les energies i la imaginació de tots els departaments, gràcies al millor director de producció que es pot tenir, l’Oriol Maymó.
Era un ambient de festa per una feinada diària, vam fer una comèdia en un ambient de comèdia.
Dues setmanes rodant a Barcelona i dues a una pizzeria que va costar déu i ajuda localitzar a València. I en quatre setmanes ja teníem rodat una tv-movie que per a molta gent va ser molt més que això, va ser una escola de cinema, de feina en equip, d’il·lusió i de passió.
I per un xavalet que no feia gaires anys repartia pizzes per pagar-se l’escola de cinema, acabar un rodatge sobre un grup de repartidors de pizzes… és de les coses que no s’obliden.
Uns mesos després, acabat el muntatge, la sonorització, el doblatge per a la versió catalana… ja teníem la pel·lícula acabada. I, quan estic escrivint això, recordo que fa 365 estava assajant amb els actors. I ara la pel·lícula ja no és nostra, és meravellós veure com el públic que l’ha fet seva veient-la a festivals com el d’Alacant o el CinemaSpagna de Roma i Tarazona (on va ser la primera tv-movie mai seleccionada), al Zoom i la nominació al Premi Gaudí, i veure com l’ha acollit tan bé, connectant amb la química dels personatges i amb el seu humor un tant surrealista; i ens omple d’orgull que directors de primera filera ens hagin felicitat per la història que hem creat entre tots, entre tots els artistes, tècnics, productors i cadenes que un bon dia van creure en aquesta entranyable marcianada.
Ha estat una viatge llarg, brutalment encantador i ens deixa amb un repte important: Podrem gaudir d’un altre projecte tant com ho hem fet amb aquest? Serà complicat.
Però perdonin-me si peco de cursi, però el millor premi que hem tingut ha estat veure la peli fer el seu camí, des d’aquell dia set anys ençà on explicava les anècdotes de la meva pizzeria.
Estem contents de tenir-la feta, i orgullosos de que la tingueu. No és més que una comèdia romàntica, però és la nostra comèdia romàntica, i tots n’hem après molt amb ella.
Marcel Barrena