El passat 13 d’abril ens va deixar el nostre Mestre. Publiquem una carta de la seva neta Anna a la seva memòria.
Hola, avi. Tinc la sensació que avui m’acomiado de l’home silenciós i trist en què t’havia transformat la malaltia, i que per fi em retrobo amb el meu avi, l’autèntic: aquell home vital i alegre, bromista fins a vorejar la vergonya aliena, intel·ligent, culte, sociable i sapastre que sempre has estat. A més, esclar, de bona persona -m’atreviria a dir que tens el cor tan gran com el cap.
Quan ens vam conèixer tu ja tenies 58 anys, així que poca cosa puc comentar dels anys previs al meu naixement. Sé que als concerts amb l’escola les professores et prohibien cantar i només et deixaven moure els llavis. Sé que t’hauria agradat estudiar Periodisme com vaig fer jo però que la vida et va catapultar al món del cinema i que tu no només t’hi vas posar bé sinó que et vas convertir en un apassionat del setè art. Sé que els equips de rodatge t’estimaven i et temien per igual, de tant estricte que podies arribar a ser. Sé que fins i tot vas hipotecar casa teva per poder continuar fent pel·lícules, i que una mica més i el meu pare no acaba la carrera de Dret perquè sempre el temptaves amb canviar les sessions d’estudi per sessions de cine. Sé que adoraves la teva mare, el teu germà i la resta de la teva família amb una devoció incondicional.
També sé que, fa unes quantes dècades, asseguraves que no arribaries a vell. Que volies morir abans, que escaparies de la degradació. Doncs bé, t’agraeixo que tiressis pel vàter aquell gotet de cicuta o que descartessis la idea de llançar-te d’un pont, perquè sinó no hauria pogut gaudir d’un avi tan fantàstic com el que tu vas ser. Sense tu hauria deixat de llegir piles i piles de llibres, tots els que em regalaves perquè sí, sense una celebració com a excusa, pel simple gust de fer-me tant lectora com ho eres tu; títols que sempre devorava perquè els havies escollit curosament amb l’ajuda del teu llibreter de confiança. Encara no he guanyat el premi Pulitzer, com sempre repeties, ni el guanyaré mai, però la confiança cega que tenies en mi és el millor premi que una pot rebre. Quin tipus d’avi hauria enviat una carta a la seva néta de deu o onze anys, mentre ella era fora de colònies, explicant-li que el més important a la vida és estimar i ser estimat? No vaig entendre de què em parlaves fins temps després, un dia que vaig rescatar la carta de l’oblit d’un calaix i vaig adoptar el concepte com a filosofia vital: el més important a la vida és estimar i ser estimat.
Sens dubte, pocs avis acompanyen les seves nétes al cinema tan sovint com ho feies tu -i en el fons, que et posessis davant la pantalla per fer de comentarista em feia molta gràcia. Tampoc n’hi ha gaires que contínuament caiguin per les escales, rodolin muntanya avall, s’obrin el cap amb prestatgeries i altres perills insospitats i en acabat t’ensenyin el trau amb un enorme somriure de resignació, com volent dir, “no hi puc fer més”. No conec cap avi, no, no conec cap persona que imiti Grouxo Marx pel carrer com ho feies tu, ni ningú que demani un milió d’euros a tots i cadascun dels cambrers quan li pregunten si voldria alguna cosa més. Quina sort haver-te conegut, no? Bé, potser “sort” no és la paraula més encertada, perquè tampoc conec ningú que encarni amb tanta precisió la definició de “gafe”.
Que les paraules que més vinculi a tu siguin “formidable” i “fenomenal” diu bastant de com vas decidir viure la teva vida, i em sento afortunadíssima d’haver pogut compartir amb tu uns quants anys d’aquesta. Però això no s’acaba aquí. Manolón, Home Llop, Cap de Síndria: sé que partir d’ara m’acompanyaràs allà on vagi, fent-me d’àngel de la guarda (en versió laica, esclar), perquè ets una part inseparable de mi, igual que ho ets de tots aquests que avui seuen en aquesta sala i amb qui vas compartir un rodatge, un cafè, un taxi, un partit, una amistat, un dinar, una mica del teu temps. Ets part de nosaltres i ho seràs sempre.