Category: Blog

Amb aquest “fals” i “tendenciós” titular han donat determinants medis televisius, radiofònics i digitals la noticia.

Llegint la noticia completa es veu que la realitat es que el fiscal està estudiant iniciar una causa contra el Director del Festival de Sitges per haver programat, i projectat “A Serbian Film” una llargmetratge serbi de Sredan Spasoievk. Aquest films s’havia projectat i està projectant-se a varis festivals internacionals. El d’Oporto, fa uns dies, li ha concedit el Gran Premi Especial del Jurat.

Fernando Trueba a un article, “molt divertit”, del País diu que Cristopher Lee estarà “tremolant” davant de la possibilitat de ser “inculpat” de mossegar i treure sang a moltes jovenetes.

Em sembla surrealisme total. Algun expert pot explicar al Fiscal la diferència entre ficció i realitat? Si-us-plau!

Xavier Marcé publica avui, 11 de març, un article en el diari Ara (aradebat), pàgina 22, on tracta de definir la relació entre el nostre cinema i el nostre públic.

Ja el 10 de desembre en el mateix diari demanava als Reis de la Cultura: “Voldria que el cinema català fos el cinema preferit dels meus fills, encara que algunes pel·lícules es parlin en castellà”.

En l’article del dia d’avui parla de que el cinema català s’ha entès moltes vegades com cinema d’autor i diu textualment: “Moltes d’aquestes pel·lícules tenen una catalanitat tècnica, més o menys retòrica al voltant dels recursos econòmics que la Generalitat i TV3 destinen al cinema i que complementen les ajudes estatals. Altres, sovint amb menys projecció comercial i mes properes al molt relatiu concepte de cinema d’autor han teixit els vímets del que anomenen “cinema català”.

Quant a la controvèrsia que ha sortit de l’excessiu numero de films catalans, i en general de pel·lícules espanyoles, aclareix que totes les cinematografies importants, inclòs Hollywood, fan nombroses pel·lícules i tant sols algunes son un èxit. Textualment diu: “La qualitat sempre és la conseqüència de la quantitat, cosa que no ha de pressuposat que aquesta hagi de ser dolenta. En aquest sentit Catalunya fa pel·lícules… De manera general el model normatiu vigent funciona d’esquena al públic, i és una prova de la baixa quota de mercat del nostre cinema”.

Respecte al boom del nostre cinema a les darreres setmanes, especialment pels èxits aconseguits als Goya considera injust que els mitjans parlin majoritàriament de l’èxit de PÀ NEGRE i oblidin altres èxits, fins i tot més multitudinaris, de produccions igualment catalanes: “Valorar especialment PÀ NEGRE és necessari perquè es tracta d’una pel·lícula de pressupost considerable que assumeix el risc d’una distribució majoritària en Català, però defugir que LOS OJOS DE JULIA es una pel·lícula igualment catalana, o mirar-s’ho de cua d’ull, és lamentable. Per molts PÀ NEGRE és una pel·lícula catalana i LOS OJOS DE JULIA una pel·lícula espanyola feta a Catalunya”.

Una part d’establishment Català ho veu així, ho escriu així, ho predica així i si escau ho legisla així. I d’aquesta manera és difícil alimentar l’autoestima d’un sector.

(si voleu llegir sencer l’article crec que val la pena)

J.A. Pérez Giner

Aquest “boig pel cinema” inclouria també moltes altres pel·lícules de gran èxit, de públic i de crítica , i destacaria com a exemples BICICLETA, CULLERA, POMA (VOC) del gènere documental  i BURIED, en versió original anglesa que ha triomfat a tots els mercats.

Entrevista de l’Anna Pérez, estudiant de periodisme.

Setanta-sis anys però una jubilació incerta: el valencià Pérez Giner ha estat nomenat membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català en els darrers premis Gaudí.

Pregunta. Quina pel·lícula està més orgullós d’haver produït?
Resposta. Latino Bar. És cinema pur, sense esclavitud de la literatura o la música i sense diàlegs. Per a mi, la pel·lícula perfecta, la que pertany al “setè art”, és la que pots veure i entendre perfectament sense diàlegs.

P. Un petit vici confessable.
R. El cafè.

P. Té algun ídol?
R. No.

P. El futur del cinema espanyol pinta…
R. Pinta malament com el futur de tot el cinema.

P. Té o ha tingut un millor amic?
R. No, tinc molts amics.

P. Ha demanat mai un autògraf?
R. Jo? Mai, a ningú.

P. Li han demanat a vostè?
R. Sí, moltes vegades perquè em confonien amb Antonio Ferrándiz. I en vaig signar molts.

P. Catalunya independent o dins d’Espanya?
R. Dins d’Espanya.

P. Quina és la última pel·lícula que ha vist?
R. El Cisne Negro.

P. Truita de patates o pernil ibèric?
R. Les dues coses.

P. Com acabaran les revolucions al nord d’Àfrica?
R. Amb dictadors o democràcia camuflada.

P. Quina creu que és la millor virtut que pot tenir un productor?
R. Aconseguir fer la pel·lícula que s’havia proposat.

P. Creu en Déu?
R. La meva intel·ligència és massa limitada per saber els orígens de la vida.

P. Guarda l’entrada d’alguna pel·lícula o obra?
R. No.

P. Creu en Obama?
R. No, està lluitant contra el poder econòmic i no triomfarà.

P. Recorda el que somia?
R. A vegades sí, a vegades no.

P. Penélope Cruz o Nicole Kidman?
R. Penélope, és més interessant. Kidman és més clàssica.

P. Per què producció i no direcció?
R. La direcció em sembla un treball de masoquistes; estan supeditats al pressupost i a la tècnica.

P. I el productor no està supeditat al pressupost?
R. No, el productor pot acoblar el projecte al pressupost que vol.

P. València, Madrid o Catalunya?
R. Cadascuna té avantatges i desavantatges; jo em trobo a gust a Barcelona.

P. Què és el primer que fa quan es lleva?
R. Pensar que estic viu.

P. Gaudeix o pateix mirant el futbol?
R. M’ho passo bé veient la gent patir quan perd el seu equip.

P. Quantes pel·lícules deu haver vist?
R. Calcula unes 50 per any… Unes 3.500

P. De quina part del seu cos està més orgullós?
R. De cap. Sempre he pensat que tinc un cos horrible.

P. Quina part és menys horrible?
R. Possiblement les mans.

P. Plora a les pel·lícules?
R. Alguna vegada.

P. Una assignatura que odiés.
R. Els idiomes, tots. Era negat.

P. El cinema en 3D: revolució o moda passatgera?
R. Revolució, ve per quedar-se. Fins que un altre sistema la substitueixi, és clar.

P. Ha treballat per passar a la posteritat?
R. No, no m’interessa gens.

P. Utilitza el Facebook?
R. Sí.

P. Què en pensa, dels crítics?
R. Hi ha crítics bons, i hi ha crítics que són directors o guionistes frustrats, i aquests són els pitjors.

P. Què recorda de la seva col·laboració amb Clint Eastwood?
R. El vaig tractar molt poc; era més bon actor que Van Cliff però pitjor que Wallach.

P. Es considera un revolucionari?
R. No.

P. Una mirada impossible d’oblidar.
R. La de la meva dona quan va donar a llum per primera vegada.

P. Què trobava més a faltar durant la “mili”?
R. La llibertat, que no podies decidir res.

P. Té gràcia explicant acudits?
R. No.

P. Expliquin algun de molt curt.
R. “¿Cómo te llamas niña?” “María Eugenia como mi tío Eusebio”.

P. Si pogués tirar enrere, tornaria a ser productor?
R. Seria periodista.

P. Digui la primera paraula que li vingui al cap.
R. Amor.

El senyor Ortega a la “Parida de l’Andreu” pagina de l’’Andreu Martin, ha fet una localització especial:

LOCALIZADO. ESTÁ EN MURCIA
Por fin, ya sabemos donde se encuentra, ha sido un trabajo arduo de investigación para poder determinar la localización exacta del lugar.
Y todo gracias al empuje que, tanto el gobierno de la nación como el autonómico, están dando al I+D demostrando así su altura de miras.

Aquesta localització m’ha fet recordar una anècdota d’un auxiliar a les ordres d‘Ochoa, un dels millors ajudants de direcció que he conegut.

L’auxiliar era un jove americà que havia aprés el castellà “acadèmic” a USA i que el parlava perfectament, sense cap dialectalisme i vici de pronunciació, per exemple mai deia “mareao” sinó que deia “mareado”. Un dia estava ajudant a col·locar la figuració en un decorat molt gran a Sevilla Films (antic i desaparegut estudi cinematogràfic de Madrid). L’auxiliar era lent per enretirar-se del camp de càmera quan acabava de donar les indicacions als extra. Ochoa intuïa que podria aparèixer en el “camp de càmera” i per tant a repetir la “toma” i molt nerviós li va cridar : “vete echando leches al quinto coño”. L’auxiliar es va posar a pensar, ja que no entenia res i quasi plora perquè va pensar o que no entenia “aquell castellà” o que el seu admirat Ochoa s’havia tornat boig. Ell va traduir literalment i mentalment: “agafa una botella de llet i ves fins a la cinquena noia figurant i pel camí ves vessant la botella de llet”. Està clar que no entenia res. No és broma. És autèntic i verídic. Va succeir en una producció americana a finals dels anys 50. Jo, aleshores, estava rodant als mateixos estudis, en el plató petit.

Conta la llegenda (això jo no ho vaig comprovar mai) que l’auxiliar, que era molt meticulós va apuntar en el seu diccionari particular.

“Según la distancia: al lado, cerca, lejos, muy lejos… y en Madrid “muy lejos,muy lejos” = “el quinto coño”.

“Según la rapidez: pausado, rápido, veloz…. y en Madrid “muy rapido, muy rapido” = “echando leches”.

(i si non e vero…)

Si coneixeu la deliciosa novel·la de Sender: “La tesis de Nancy”, estic segur que acceptareu la veracitat del relat, que torno a repetir es real i no inventat.

El fet fou extensament comentar en els menjadors de Sevilla Films. En aquella època existien dos menjadors diferents, en tots els estudis de la Capital: un per a tècnics qualificats i els actors ; i un altre per als auxiliars, els elèctrics i els extra. Crec recordar que a partir de l’arribada de Bronston a Madrid es van unificar els menjadors, perquè deien els americans que els estómacs espanyols eren tots iguals. Aquesta va ser la resposta que van donar als elèctrics que volien estalviar-se diners dels menjars.

El Sr. Alzheimer em saluda “esporàdicament” i tal vegada el que he explicat no és exactament tal i com va succeir, però a mi em sembla que us farà passar una estona divertida que us farà oblidar la crisi actual, afortunadament gens comparable amb les necessitats dels 50.

Afortunadament el nou conseller de cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, ha manifestat, en tots els mitjans de comunicació, la seva predilecció per les versions originals i la progressiva disminució de l’exagerada tendencia de les versions doblades. Els subtítols com una solució més respectuosa amb l’obra original i més cultural és una de les seves preferències.

J.A. Pérez Giner

Ya se puede ver online Eloïse en internet:

Filmin:
Filmotech: VO Catalana – Versión Castellana.
También se puede comprar online la BSO de la película:

Comprar en Rosebud Banda Sonora.
Y por supuesto, todavía podéis comprar el DVD de Eloïse.

Comprar en DVDgo – FNAC.

Felicito als llargmetrages premiats a Barcelona, als Gaudí: PA NEGRE (premi film català); BURIED (premi film no català); BICICLETA, CULLERA, POMA (documental); QUATRE ESTACIONS (film per a televisió). Els quatre son collonuts.

Al mateix temps a Madrid, els premis Forqué d’EGEDA concedien a BURIED el primer premi de film ficció, a BICICLETA, CULLERA, POMA el primer premi documental i a PA NEGRE el premi a la millor actriu

El cinema català està triomfant.
J. A. Pérez Giner

Reproduïm carta de L’Acadèmia Catalana de Cinema en relació als premis Gaudí. Agraïm la decisió de la Direcció i de la Junta per complir amb la seva obligació de vigilar el procés de la concessió del seus premis, Els Gaudí, igualment els Goya de la Academia Espanyola, necessiten augmentar la seva credibilitat.

Comunicat de la Junta de l’Acadèmia als Acadèmics i Acadèmiques

En referència a les informacions que han estat difoses en las darreres hores, que denuncien un suposat intent d’influir en las votacions del Premis Gaudí que organitza la nostre Acadèmia, la Junta informa:

1. Que la Junta de l’Acadèmia té obert un Expedient Informatiu Intern, com a conseqüència de les informacions rebudes ja fa alguns dies, i que prendrà las decisions oportunes desprès de concloure aquest expedient, i de rebre l’informe d’assessorament legal, que va acordar demanar en referència a aquest afer.

2. Que d’aquest expedient intern no ha transcendit per part de l’Acadèmia cap informació dirigida als acadèmics o als mitjans, perquè la Junta considera que fins que no finalitzi la investigació interna, és la seva obligació preservar el bon nom del acadèmics i acadèmiques, i la del Premis, sense obstacle de comunicar el resultat de la mateixa a l’Assemblea de Socis.

3. Que la seguretat del sistema de votació, així com l’alta participació dels acadèmics i acadèmiques en las votacions, garanteixen la llibertat i el secret del vot, que tots plegats hem exercit.

Salutacions.

La Junta de l’Acadèmia del Cinema Català