Pérez Giner i el “Quinto Coño”

El senyor Ortega a la “Parida de l’Andreu” pagina de l’’Andreu Martin, ha fet una localització especial:

LOCALIZADO. ESTÁ EN MURCIA
Por fin, ya sabemos donde se encuentra, ha sido un trabajo arduo de investigación para poder determinar la localización exacta del lugar.
Y todo gracias al empuje que, tanto el gobierno de la nación como el autonómico, están dando al I+D demostrando así su altura de miras.

Aquesta localització m’ha fet recordar una anècdota d’un auxiliar a les ordres d‘Ochoa, un dels millors ajudants de direcció que he conegut.

L’auxiliar era un jove americà que havia aprés el castellà “acadèmic” a USA i que el parlava perfectament, sense cap dialectalisme i vici de pronunciació, per exemple mai deia “mareao” sinó que deia “mareado”. Un dia estava ajudant a col·locar la figuració en un decorat molt gran a Sevilla Films (antic i desaparegut estudi cinematogràfic de Madrid). L’auxiliar era lent per enretirar-se del camp de càmera quan acabava de donar les indicacions als extra. Ochoa intuïa que podria aparèixer en el “camp de càmera” i per tant a repetir la “toma” i molt nerviós li va cridar : “vete echando leches al quinto coño”. L’auxiliar es va posar a pensar, ja que no entenia res i quasi plora perquè va pensar o que no entenia “aquell castellà” o que el seu admirat Ochoa s’havia tornat boig. Ell va traduir literalment i mentalment: “agafa una botella de llet i ves fins a la cinquena noia figurant i pel camí ves vessant la botella de llet”. Està clar que no entenia res. No és broma. És autèntic i verídic. Va succeir en una producció americana a finals dels anys 50. Jo, aleshores, estava rodant als mateixos estudis, en el plató petit.

Conta la llegenda (això jo no ho vaig comprovar mai) que l’auxiliar, que era molt meticulós va apuntar en el seu diccionari particular.

“Según la distancia: al lado, cerca, lejos, muy lejos… y en Madrid “muy lejos,muy lejos” = “el quinto coño”.

“Según la rapidez: pausado, rápido, veloz…. y en Madrid “muy rapido, muy rapido” = “echando leches”.

(i si non e vero…)

Si coneixeu la deliciosa novel·la de Sender: “La tesis de Nancy”, estic segur que acceptareu la veracitat del relat, que torno a repetir es real i no inventat.

El fet fou extensament comentar en els menjadors de Sevilla Films. En aquella època existien dos menjadors diferents, en tots els estudis de la Capital: un per a tècnics qualificats i els actors ; i un altre per als auxiliars, els elèctrics i els extra. Crec recordar que a partir de l’arribada de Bronston a Madrid es van unificar els menjadors, perquè deien els americans que els estómacs espanyols eren tots iguals. Aquesta va ser la resposta que van donar als elèctrics que volien estalviar-se diners dels menjars.

El Sr. Alzheimer em saluda “esporàdicament” i tal vegada el que he explicat no és exactament tal i com va succeir, però a mi em sembla que us farà passar una estona divertida que us farà oblidar la crisi actual, afortunadament gens comparable amb les necessitats dels 50.

Print Friendly, PDF & Email

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*